Certamen literari SANT JORDI 2024

NARRATIVA INFANTIL 

🔸El patinatge a la sang - Biellmann (Vèlia Franco)

Tot va començar quan la Mariona era petita. Des de sempre li havia agradat el patinatge artístic, però mai l'havia practicat. Fins que un dia es va atrevir a dir-li a la seva mare:

-Mama vull aprendre a patinar. I vull arribar a ser professional. -Ui, ui Mariona! Calen molts anys per això.

La seva mare, que volia veure feliç a la seva filla, la va ajudar a complir el seu somni. Va començar per apuntar-la a patinatge.

La Mariona es va posar molt contenta quan ho va saber. Van anar passant els anys i la nena va anar creixent i aprenent. Cada cop en sabia més i anava guanyant títols. Fins que va arribar a l'edat de vint anys i tot va canviar.

La Mariona volia provar coses noves, però el patinatge era el seu únic món així que va començar a competir en un grup de xou, juntament amb catorze companyes més. A ella li encantava patinar en grup s'entenia molt bé amb les altres companyes.
Un dia, en un entrenament, la Mariona va patir un accident. Practicant el ball de la competició que havien de fer aquell cap de setmana, la jove va topar amb una companya i va caure a terra amb tanta mala sort que es va trencar una cama.
Per culpa d'aquell accident va haver de deixar el patinatge i la competició.
Els anys següents la Mariona no era la mateixa, sempre estava trista i no tenia ganes de fer res fins que va conèixer l'Àlex. Llavors tot va canviar. La jove se la veia cada dia més animada. Un dia el jove va decidir fer el pas i li va demanar matrimoni. Dos anys més tard passaven per l'altar.

Com a lluna de mel, la parella va fer el viatge de la seva vida a Argentina.
Van viure feliçment en parella durant dos anys fins que va arribar la feliç notícia:
- Àlex, estic embarassada!

Quan van anar a la revisió els van donar una gran sorpresa, esperaven bessonada.
Nou mesos després van néixer dues precioses nenes, l'Elna i la Sara.
Quan les nenes van ser més grans la família va haver de deixar el seu poble de tota la vida per marxar a viure a una altra comunitat, al pare li havien ofert un lloc de feina millor. Allà, cada tarda, quan les nenes anaven al parc, mentre berenaven demanaven a la mare veure els entrenaments de patinatge del club del poble.
Mesos més tard les nenes van demanar als pares si les apuntaven al club de patinatge del poble.

Llavors era la Mariona qui mirava els entrenaments cada tarda. Li agradava veure les seves filles patinar tan felices com ho feia ella de petita.
Les nenes van anar aprenent molt ràpidament. Cada dia aprenien figures noves, salts i piruetes.

Van anar creixent i pujant de nivell, ja eren unes noietes de quinze anys.
Un dia les va citar l'entrenadora, a elles i els seus pares. Tenia una proposta molt important:
-Heu estat seleccionades per anar al mundial de patinatge. Les dues heu aconseguit els punts necessaris per anar-hi.

No s'ho podien creure, ni elles, ni el pare, ni la mare, la Mariona que podria veure el seu somni fet realitat a través de les seves filles.

Aquell any el mundial es celebrava en un país molt especial per l'Àlex i la Mariona, Argentina. Aquesta vegada hi anirien els quatre plegats.

L'Elna i la Sara s'ho van passar molt bé. Tot i no obtenir podi, van viure una gran experiència. Es van emportar un record per tota la vida.

Al tornar cap al poble la mare va prendre una decisió: tornar-se a posar els patins.
Els primers mesos eren durs i dolorosos, però poder patinar amb les seves filles ho curava tot. El patinatge les va mantenir unides i felices per sempre més.

 

POESIA JUVENIL

 

🔸En el prado - Fernando Alonso  

 

EN EL PRADO

 

En el pardo vi a ella

bajo el cielo que destella

su presencia que centella

 

su risa, que centella

mi corazón se desarma

me acerca poco a poco

le abrí mi corazón y me vuelve, loco

y yo me, acelere

 

los pájaros silbaban

la naturaleza celebraba

cada vez me acercaba

a ella le encantava

 

Me sentía como un niño

pero me hizo daño

como miraba otra a otro

y me desentiendo

 

 

 

NARRATIVA ADULTA

 

🔸Tota una vida - Maria Paitubí (Jael Gómez)

 

Feia exactament vint-i-vuit dies que el Miquel havia rebut el rellotge i les mirades d'enveja, acompanyades de copets afectuosos a les espatlles, dels seus companys: una jubilació ben merescuda després de treballar amb desfici durant els últims quaranta-set anys. Tot i el pas del temps, la seva energia i força no havien fet més que agafar empenta: per substituir-lo en arribar la jubilació, havien hagut de contractar tres persones diferents.

Ara, el rellotge li feia nosa: enfilat precàriament sobre una cadira, entre renec i renec, feia malabarismes per provar d'atrapar amb el tornavís un cable amagat rere l'aparell d'aire condicionat.

L'Empar, seriosa i pulcra, se'l mirava de reüll, amb el polze sota la barbeta i l'índex sobre els llavis premuts. Finalment, després d'apagar la telenovel·la, va aixecar-se del sofà per apropar-se al seu marit. Va alçar les celles en veure les gotes de suor que, ben rodones, puntejaven el terra com una escena del crim, però no va dir res.

—Passa'm l'altre, que aquest no em va bé —va remugar el Miquel, sense apartar la mirada del cable culpable.

—L'altre què?

—A la taula.

 
L'Empar va donar una ullada a la taula: les estovalles, rebregades a un costat per fer lloc a una col·lecció d'eines greixoses i trossets de cinta aïllant, no s'havien arribat a tacar. El seu gerro preferit, a la cantonada, no havia caigut per algun miracle inescrutable (potser el mateix que feia que el seu home encara mantingués l'equilibri tot i els seus escarafalls). Un tornavís una mica més petit que el que tenia el Miquel a la mà li va semblar l'opció més plausible.

—Gràcies, Amparito.

 

Tota aquesta setmana amb la nevera i ara això, eh? I jo que pensava que ara ja podria descansar...

 

—el Miquel va fer un soroll, emprenyat, que va intentar disfressar de rialla.
 

L'Empar va somriure una mica i va marxar a la cuina, a posar en marxa el dinar. Li resultava estrany cuinar per a dos, ara; no acabava d'encertar la mesura. Després de cinc anys de cuinar només per a ella, ara feia curt.

Tanta gent que havia arribat a menjar en aquesta casa! La "tía María" i la iaia Clara, que va insistir a cuinar fins l'últim dia per al seu fill, el Miquel, tot i que l'Empar l'hagués d'ajudar amb tota la resta. I és clar, la Clareta i el Ramon. Quan ja van ser més grans, portaven cada mes un "pretendent definitiu" diferent a sopar per presentar-lo a la família, fins que, per fi, van arribar el

Marc i el Blai. I les nenes, uns anys després, li van omplir la casa de desastres i rialles a parts iguals mentre la Clara i el Marc treballaven. Ara les nenes ja parlaven un anglès australià perfecte i, a les fotografies que li anaven enviant religiosament, no tenien res a veure amb les petitones que li obrien tots els calaixos: dues noies fortes i somrients, amb taules de surf i cabelleres i somriures salvatges. Potser, ara que el Miquel ja tenia temps, podrien anar a fer-los una visita, tot i que a l'Empar les cames li feien figa només de pensar en volar tan i tan enllà.

El Miquel va entrar a la cuina netejant-se les mans a les estovalles. Es va ajupir i, amb ull crític, va mirar sota la nevera. Va aixecar-se i va inflar el pit amb satisfacció.
 

—Crec que ara sí que sí, que ja no perd. Qui m'ho havia de dir, que jo sabria arreglar aquestes coses! Va, avui descansa, que faig jo el dinar.

L'Empar va assentir i va tornar al menjador. La telenovel·la ja s'havia acabat.
 

—Avui he pensat que podríem anar a fer la compra junts —va cridar el Miquel des de la cuina

— Crec que ens falta llet, i potser podríem comprar peix per sopar. El Ramon m'ha enviat una recepta que vull provar.

—Tenim peix congelat. Els dimarts vaig amb la Mariona a fer la volta per la tarda, te'n recordes? Si vols, ja porto jo la llet quan torni.

—Ai, sí, és veritat. De totes maneres, si t'ho repenses, m'ho dius. També podries saltar-t'ho un dia, no?

Quan van tornar de comprar, el Miquel va anar a desar la compra i fer el sopar mentre l'Empar, indecisa, no sabia si ajudar-lo o avançar una mica el ganxet per la manta que volia tenir llesta per a l'hivern. Va anar a seure a la saleta i es va posar les ulleres de cosir. El Miquel, de tant en tant, treia el cap i li preguntava alguna cosa de la recepta, tot i que ella no l'havia feta mai. Quan va veure que s'havia descomptat i que havia teixit disset pètals al requadre de llana en comptes de setze, va deixar-ho córrer. Just a temps, perquè el peix ja era a taula.

La veritat és que el Miquel tenia mà amb això de fer menjar. L'orada, fresca, li havia quedat boníssima, i van quedar-se xerrant una estona fins que l'Empar va aixecar-se per endreçar la cuina i el Miquel va marxar a veure les notícies.

L'endemà, el basalt traïdor havia reaparegut sota la nevera.

—No l'he recollit per si de cas et calia veure d'on surt, Miquel —va dir l'Empar des de la taula petitona que tenien a la cuina. El Miquel es llevava més tard, així que l'Empar ja feia uns dies que s'aixecava una mica abans per fer l'esmorzar pels dos.
El Miquel va parpellejar lentament i va quedar-se mirant el terra mullat.
 

—Vols que truqui al Ramon una altra vegada, a veure si hi pot donar un cop d'ull? —va preguntar l'Empar—. O potser els de la garantia...

El seu marit la va interrompre amb un gest de la mà. Va marxar al menjador per agafar el tornavís de sobre la taula i, altre cop a la cuina, va obrir i tancar la porta del congelador i la nevera diverses vegades.

—No puc entendre com continua perdent. Ahir vaig posar-li una goma nova, i no veig enlloc més on...

Va continuar remenant amb el tornavís. El premia amb força, amb les dents serrades, i anava fent esbufecs emprenyats.

L'Empar va recollir el seu plat i va marxar a seguir fent punt. Va aconseguir avançar força la manta, tot i que cada cop sentia més paraulotes i cops des de la cuina. Tot i això, es va endur un bon ensurt quan el Miquel va irrompre a la saleta.
 

—Ara mateix anem a la botiga a reclamar i que ens en portin una altra!
Després d'una acalorada discussió, un dissortat i jovenet treballador de la botiga, encongit davant els crits i el bigoti tremolós del Miquel, va prometre'ls que el matí següent (sense falta!) ja tindrien a casa la nevera nova. Evidentment, el procés va allargar-se fins passada una setmana sencera (i segurament hauria trigat força més si no fos perquè l'Empar, morta de vergonya, li va demanar disculpes ràpidament i li va donar dos euros d'amagat quan el Miquel va girar cua per marxar cap al cotxe).
Una setmana més tard, a la cuina, el Miquel i l'Empar es miraven el nou electrodomèstic. Ella, amb resignació; ell, amb les celles arrufades i cara de sospita.
El matí següent, l'Empar va marxar ben d'hora per esmorzar i caminar una mica amb la Mariona, així que va ser una coincidència providencial que, quan va tornar, el Miquel just s'acabés de llevar. I va ser providencial perquè, en veure l'aigua inesperada sota la nevera nova de trinca, el Miquel va començar a tremolar, obrint i tancant els punys amb força. La respiració, cada cop més agitada, de cop va fer-se-li escassa, i els ulls vermells semblaven voler-li sortir de les òrbites. Va començar a esgarrapar-se el pit salvatgement, i la cara, d'un vermell incandescent, se li va torçar en una ganyota de desesperació.

L'Empar va contenir l'alè un segon etern. Per sort, es va sobreposar al xoc i al moment ja cridava l'ambulància.

Quan els paramèdics van arribar, el Miquel estava assegut a la cadira de la cuina: l'Empar havia aconseguit calmar-lo amb paraules suaus i fregues a l'esquena, alhora que l'animava a respirar. De totes maneres, van decidir marxar amb l'ambulància i fer-li algunes proves més, per descartar res de gravetat.

Després d'un dia esgotador a l'hospital on l'Empar va sobreviure amb mig entrepà fred, tres cafès de l'expenedor del passadís i totes les ungles de les mans, el Miquel va rebre l'alta. Encara que no havia sigut més que un ensurt, els dos metges que l'havien vist van recomanar molt descans i un seguiment proper durant els dies següents. El Ramon, preocupadíssim, va anar a recollir-los amb el cotxe i portar-los de tornada a casa.

 

—Papa, com sempre, que no saps parar i t'emprenyes cada cop més per ximpleries. T'has de prendre la vida amb més calma, si ja t'ho hem dit mil vegades...
 

Al seient del copilot, l'Empar, amb amabilitat i fermesa, va prémer el braç del seu fill. El Raimon no va dir res més durant tot el viatge. En arribar, va dir-los adeu des de dins del cotxe, però després s'ho va repensar i va sortir per fer-li una abraçada al seu pare. Sense estrènyer gaire, com si tingués por de fer-li mal.
Quan van anar-se'n al llit aquella nit, el Miquel es va girar cap al seu cantó, com sempre.
 

—Quina sort que tinc de tenir-te, Amparito.

La seva dona va assentir, amb un nus a la gola, i va apagar el llum.
L'endemà al matí, l'Empar es va despertar amb la llum del sol. Va somriure, agraïda per aquest moment de pau, que va durar fins al següent ronc del Miquel. El va contemplar una bona estona: les galtes ruboroses, el bigoti de raspall, les mans fortes i el pit que s'inflava amb una respiració ara ja compassada, com una manxa imparable.
L'Empar es va aixecar i es va posar les sabatilles d'estar per casa. Va anar cap a la cuina i, com cada matí des de feia un temps, va omplir-se un got d'aigua.
Va apropar-se a la nevera, pensarosa. De reüll, va mirar-se el got d'aigua que tenia a la mà.

 

Es va ajupir.

 

🔸Propera parada, Maria Cristina - Charlotte (Yolanda Gómez) 

 

Montpellier, 29 d'octubre 2023

De fons sentia sirenes, veus confuses que m'arribaven de ves a saber on. Tot i que volia obrir els ulls, només sentia foscor, foscor i fred. Una sensació que com una fuetada em recorria l'esquena. Una descàrrega elèctrica. Em volia aixecar, però el meu cos no era meu. L'últim que puc recordar és una olor dolça de flors i una mà que m'acaronava el cabell, després, res.

Barcelona, dijous 26 d'octubre 2023

Vaig sentir que algú en mirava, aquell sisè sentit que diuen que tots tenim i que és real.

El metro anava atapeït com cada dia en aquella hora. Instintivament com un si una veu em cridés em vaig girar, però només vaig trobar tot de cares inexpressives.
– Propera parada Maria Cristina... correspondència amb Tram . Altra cop vaig sentir com la mirada d'algú em perforava el clatell. Les portes s'obren i aconsegueixo sortir amb prou dignitat. La barreja d'olor de cafè i desodorant m'activa. Les escales

mecàniques estan fora de servei , però m'adono quan ja hi soc al primer graó. No suporto la sensació de mareig que provoca pujar aquestes escales aturades,
el cervell espera un moviment que no arriba i les cames van per lliure, si mires a terra encara és pitjor. Un cop al carrer, un cel gris i un aire fred d'aquells de tardor em recorda que ja falta poc.

Aviat farà un any.

- Bon dia! un cafè sol, Àlex? .- Sí, gràcies, Quim.

El Quim és un bon noi, ja fa un parell d'anys que em prepara el primer cafè del dia. És un tio simpàtic, amb uns ulls blaus dels quals et quedaries mirant i on et voldries perdre. A vegades penso que podria haver estat model. Deu fer més de metro noranta, d'espatlles amples, es nota que va al gimnàs. Em diverteix veure com hi ha dies que el despullen amb la mirada, com li llencen la canya.

- Àlex, m'han donat això per tu. .- el Quim m'allarga un paper doblegat. Me'l quedo mirant amb curiositat. .- Què és això? Per mi?.- faig veure que no l'he sentit bé.
- Ahir a última hora, quan estava recollint, se'm va presentar un paio tot estrany. Em va dir que necessitava contactar amb una persona que jo coneixia i que si li podia fer el favor de fer-li arribar un missatge. Que era molt important.- el Quim em va fer una ganyota i va afegir.- tu sabràs a qui has trencat el cor aquesta vegada , Àlex. .- i em va picar l'ullet.

Un calfred em va sacsejar. No sabria dir que exactament. Vaig agafar el paper i me'l vaig guardar a la butxaca del pantaló, sota la mirada decebuda del Quim. – que no el penses llegir?

- Au va! I ara em diràs que tu no l'has llegit, de segur que m'estàs prenent el número,
aquestes coses són de pel·lícula antiga, ara la gent t'obre al Insta..

- M'ofens Àlex! mai, mai, mai t'ho faria jo una cosa així – em va dir el Quim posant-se la mà al pit com qui jura lleialtat a la corona.

- Fins demà Quim! .- em vaig aixecar i amb la mà a la butxaca per assegurar-me que el paper continuava al seu lloc, vaig tocar el dos.

Recordo que aquell dia no vaig pensar més en el paper que em va donar el Quim. L'endemà al matí el despertador em va treure d'un somni d'aquells que et semblen ben reals. D'aquells que vius tan intensament que per un moment et veus a tu mateixa repetint, això no és un somni , això està passant, això està passant. Algú em va dir una vegada , que les persones que no somien és perquè no han tingut vides passades, en el meu cas, doncs, pel que es veu, n'he viscut unes quantes... Em vaig despertar provant de rebobinar les últimes imatges del meu somni , un noi que em cridava , no recordo que li pogués veure el rostre. Em volia dir alguna cosa, però hi havia molt soroll i no el podia sentir, estàvem enmig d'un concert o una discoteca. .- Va Àlex , fes l'esforç i ves a la dutxa .- em vaig dir per aconseguir fer un salt del llit i posar-me dreta. Era fosca nit encara, aquell cap de setmana teníem canvi d'hora, altre cop tornada a l'horari d'hivern. Cada any la mateixa tertúlia de si s'ha de canviar o no l'hora, com cada any , i cada any el mateix. A mi particularment , m'agrada més l'horari d'estiu, no porto massa bé el fet que a quarts de sis sigui de nit. Necessito la llum solar, em carrega , si visqués en un país nòrdic, tindria una depressió de cavall. Però com tot té la seva part bona, tindria una hora més per sortir de festa

aquell dissabte. Havia quedat amb les nenes per anar a Razz. Ara feia dies que no ens trobàvem una estona. La Clara amb parella , la Marta que tot just acabava d'aterrar del seu màster de dos anys a Karlsruhe i l'Anna que quan no se sap mai on para. Em vaig dutxar, tan ràpid com vaig poder. Uns texans i una camisa blanca, l'americana de les reunions i amb un somriure als llavis, perquè els divendres estem obligats a portar tot el dia un somriure, passi el que passi, és divendres!. Vaig esperar pacientment a la Fontana tot desitjant poder entrar al següent convoy sense masses apretades, cops de colze o alguna que altra mà al cul. Un cop assolit el segon objectiu del dia, em vaig col·locar el AirPods i a ritme d'Olivia Rodrigo em vaig deixar portar. – Pròxima parada Maria

Cristina...correspondència amb Tram,.- baixo del vagó, surto túnel a l'esquerra pujo les escales mecàniques que avui sí funcionen sortosament i finalment a la superfície. Espero al semàfor del pas de vianants i de cop un individu de mitjana edat, cabells gairebé blancs, amb ulleres fosques se'm planta al costat ,

sense girar el cap em diu:

-has d'obrir els ulls i mirar darrere la porta que has tancat. - i travessa sense més ni més i desapareix.

Jo em quedo bloquejada, no sé si m'ho ha dit a mi o no, i si m'ho ha dit a mi , qui és aquest?
Em poso la mà a la butxaca de l'abric i palpo una mena de capseta. La trec de la butxaca. És una capseta de color gris, la bellugo i sona alguna cosa. La capseta està embolicada amb un cordill de cotó blanc, amb doble nus. A simple vista diria que sense tisores o alguna cosa semblant no la puc obrir. La retorno a la butxaca i enfilo cap a la cafeteria del Quim.

-Que tens Àlex? Sembla que hagis vist un fantasma – em diu en Quim tan bon punt m'assec al tamboret . – vols un cafè , o t'estimes més una til·la? .- em pregunta en to burleta.

- Doncs no et sabria dir, Quim. Últimament, em passen coses un pèl "estranyes" per dir-ho aixíaixí...posa'm un cafè sol, si us plau, posa'm un cafè sol, si us plau.

- Com vulguis, però et refereixes a això de la nota d'ahir?.-

em pregunta mentre comença a xiular la cafetera. .- no, no però això també , ostres! Ni molt menys hi he pensat més en aquell paperot, la veritat.- i en aquell moment em va venir al cap que ni tan sols l'havia tret de la butxaca abans de posar els pantalons a rentar, quin cap el meu!. .-Que deia la nota Quim?.

- Per qui m'has pres, Àlex! T'he de confessar que malgrat curiositat, respecto la teva intimitat ,no gosaria mai....i em mira amb aquells ulls blaus com si tot l'oceà estigués davant meu en aquell instant. .- Tant se val, deixa'm unes tisores – i vaig treure la capseta de la butxaca per deixar-la sobre la barra. La mirada del Quim va lliscar per sobre la capseta, en va tornar a mirar i va fer mitja volta per obrir el calaix del costat de la cafetera d'on va treure unes tisores de cuina.

–ho sento , si el que portes és un anell per demanar-me matrimoni, no m'interessa., i amb aquella cara de Brad Pitt em deixa les tisores al costat de la capseta. – va ! que estic nerviós Àlex, m'ho explicaràs o també marxaràs avui i em deixaràs sense saber que és tot això ...sembla un joc de pistes.

Per ordre, em vaig prendre el cafè, no m'agrada el cafè fred i fos el que fos el que hi havia dins aquella capsa tampoc em canviaria gaire la vida, o almenys és el que vaig pensar en aquell moment. Així que sota la mirada del Quim que entre anades i vingudes a la cafetera per atendre a la resta de clients que es concentraven en aquell moment a la barra i cal dir-ho, sense gaire paciència, vaig tallar el cordill per obrir la capseta que suposadament aquell personatge misteriós del pas de vianants m'havia deixat caure a la butxaca de l'abric. Una clau, una clau petita, antiga
de llautó amb una forma bastant curiosa, cal dir-ho. Vaig agafar la clau per mirar-me-la de prop.

Em va semblar que hi tenia una inscripció, però francament amb la poca llum d'aquell local , em va ser impossible desxifrar en aquell moment que podia tenir escrit aquella clau. .- i que es suposa que és això? Quin tipus de broma o joc era

aquell? em vaig preguntar entretant sostenia la clau al palmell de la mà. .- em sorprens Àlex , és la clau de la cambra secreta d'en Harry Potter? Em
diu el Quim tot acostant-se amb dues infusions a les mans.- doncs no et ser dir, la veritat ens veiem al migdia i t'explico com ha arribat aquesta clau a les meves mans, una mica de màgia si que hi ha en tot plegat, sí. - I li dedicarà un mig somriure. – fins després Quim.
Aquell matí, les hores a laboratori em passaven amb una lentitud desmesurada. Tinc la gran sort de fer una feina que m'agrada. El meu petit món es reduïa a poc més d'un grup de dotze persones entre becaris, investigadors i caps de projectes. Tothom dona per fet que si ets biòleg o químic, i passes mitja vida en un laboratori, t'estàs amagant d'alguna cosa, que no vius al món real, que no gaudeixes de la vida , però en el meu cas es podria dir que tot el contrari, li dona tot
el sentit. Però aquell divendres no em podia concentrar. Una vegada i una altra en venia al cap la frase que aquell desconegut amb accent francès em va deixar anar com qui et diu , sembla que plourà. Li havia d'explicar al Quim , dins el meu cap la idea que fos el mateix home que suposadament i dic suposadament, perquè en un primer moment vaig pensar que tot allò del paperot, era una de les moltes rucades del Quim.

Cap a les tres de la tarda un cop ja tot endreçat i ja davant la meva guixeta, reviso la clau misteriosa, la llum dels fluorescents del vestidor millora la possibilitat de llegir la inscripció. AYA. Retorno la clau a la capseta i m'acomiado de les companyes, fem pont de Tots Sants i m'esperen cinc meravellosos dies de vacances.

Entro a la cafeteria, no veig al Quim ni darrere el taulell ni a les taules, així que decideixo esperar-lo a la tauleta del costat de la finestra. S'apropa la noia de les tardes, és nova i no la tinc gaire vista, però el Quim m'ha dit que no li acaba d'agradar, pel que es veu , es passa enganxada al mòbil gairebé tota la tarda i li ha d'anar recordant que als clients no se'ls ha de fer esperar, però tal com està el mercat, no hi ha gaire jovent disposat a servir taules..- que farem?
.- em pregunta sense massa entusiasme.- un te verd, si-us-plau, sense sucre.
En Quim arriba i em dedica un dels seus millors somriures, pren una cadira, la fa girar com una baldufa i s'asseu al meu davant.- soc tot orelles, on és la clau? .- torno a regirar la butxaca mentre penso que he de guardar a clau a una altra banda per no perdre-la .- Qui et va donar aquella nota? Com era? Què et va dir exactament?.-en Quim va fer un posat tot pensatiu i finalment va
dir - doncs poca cosa, em va demanar un tallat amb llet de soja, al cap d'una estona em va cridar, jo pensava que volia pagar i llavors em va dir si li podia fer un favor... em va dir que sabia que ens coneixíem i que si jo et puc fer arribar un missatge. Un home d'uns cinquanta i tants , cabell blanc i accent francès. Escolta Àlex, jo no em vull ficar allà on no em demanen , però tot això comença a ser força ... no sé com dir-ho, avui dia la gent no va pel món deixant missatges en una ampolla, no trobes?. La descripció del Quim encaixava amb el personatge del pas de
vianants, i que hi posava a la nota? – francament , no ho sé , no crec que el conegui de res aquest home .- vaig respondre amb la mirada perduda a través de la finestra. –et sona el nom AYA?, és el que diu la inscripció que té la clau . – el Quim em va agafar la clau i la va començar a girar fins a tenir la inclinació perfecta i em va clavar una girar fins a tenir la inclinació perfecte i em va clavar un " no en tinc ni idea!!"
Fos el que fos, vaig decidir aparcar el tema, l'endemà era dissabte i això volia dir, dormir fins que
l'ànima en digués prou, no en tinc ni idea. Fos el que fos, vaig decidir aparcar el tema, l'endemà era dissabte i això volia dir, dormir fins que l'ànima en digués prou. I això va ser exactament el que vaig fer. Eren tocades les dotze quan vaig obrir els ulls. El telèfon no parava de vibrar de feia estona. Era el grup de whatsapp de les nenes que bullia. Sense bellugar-me de sota els llençols vaig estar una bona estona revisant notificacions, whatsapps i un repàs ràpid a l'Instagram. Quan les forces van tornar al meu cos em vaig llevar i després d'una dutxa ja estava a punt per començar les meves vacances. Va ser llavors, quan al sortir de la meva habitació vaig notar alguna cosa sota el peu, un paper. Ves per on, el misteriós paper havia aparegut. El vaig plegar del terra i la nota deia el següent: Montpellier , Place de la Comédie. Aya.

Una adreça, i el mateix nom que portava gravada la clau, Aya. Tot començava a agafar forma, l'adreça , i el nom, Aya. El meu avi, va morir el 31 d'octubre de 2022. Quan jo era petita anava a estiuejar uns dies a Montpellier , una casa dels afores de la ciutat. Al meu avi li agradava portar-me al petit cafè de la Place de la Comédíe, crec que encara hi és. La iaia no ens acompanyava mai perquè deia que es marejava.

Però ara, un desconegut m'estava deixant engrunes de pa perquè seguís el camí, però quin camí? I per què? Aya? Qui o què era Aya? Vaig recordar l'últim llibre que m'havia regalat per Sant Jordi el meu avi. L'avi, era acurat a l'hora de triar un llibre i més si era per regalar a algú. Ell tenia el pensament que els llibres ens trien a nosaltres i no nosaltres als llibres. Qui no ha tingut mai, la sensació, quan s'ha passejat per una llibreria o biblioteca, sense la intenció de cercar cap llibre en concret , sinó de fer la troballa d'aquell llibre que sigui capaç d'enganxar-te fins a tal punt que et trobis llegint en qualsevol racó de la casa aprofitant cada minut, perquè no pots esperar més per saber com continua. Doncs aquest llibre en realitat, és ell el que et tria a tu. Et pot semblar que l'has escollit perquè et crida l'atenció la portada, o perquè et sona que l'ha recomanat a la ràdio, però no, l'escollit ets tu.
El llibre de l'avi descansava a la prestatgeria del despatxet." Les agulles del mal" . Em va fer una petita dedicatòria: per la meva petita Aya, no deixis mai de somiar. A l'avi el meravellava la història antiga, i el món egipci era la seva passió. Havia recorregut tots els museus d'Europa on podies trobar alguna referència en aquesta civilització antiga. Segons l'avi, Aya era un nom egipci de dona , que significava miracle o

senyal. I jo per l'avi, era el seu petit miracle. No entenc que no me n'havia adonat fins ara. En realitat, la clau portava gravat el meu nom, el nom que el meu avi
feia servir dolçament per dedicar-me alguna manyagueria. Estava clar que fos el que fos el que l'avi m'havia deixat , estava a Montpellier.

Vaig enviar un whatsapp al Quim,- t'he d'explicar alguns descobriments que he fet sobre el nostre misteri, si surts aquesta nit , estaré a Razz. Espero trobar-te, necessito el teu ajut.  ( careta somrient). La resta del dia va transcórrer com qualsevol altre dissabte. Després de dinar vaig sortir a voltar pel centre. Al carrer l'olor de les castanyes i moniatos era present, a pesar de la calor que ja els darrers anys es deixa notar per Tots Sants, la tradició encara és viva, sota la
mirada interrogant d'alguns turistes que no acaben d'entendre per què els catalans som capaços de menjar-nos castanyes calentes i anar alhora amb tirants pel carrer. No em vaig poder resistir de comprar uns quants panellets de pinyons , tot i el preu. El mòbil em va vibrar, era el Quim. -aquesta nit ens veiem ( careta amb llengota) . Havia quedat per sopar amb la Clara, l'Anna i la Marta al japonès nou. Des que vam acabar la selectivitat i cadascuna va triar camins separats
la nostra relació havia estat una mica acordió. La novetat de la universitat, gent nova, parelles
que anaven i venien, com és natural , ens havia fet perdre el contacte durant temporades llargues.

Però com tota bona amistat està forjada en el més pur d'esperar mica en mica ens vam anar retrobant, amigues per tota la vida, i com era d'esperar de mica en mica ens vam anar retrobant. Ara ens trobàvem si fa no fa un cop al mes o cada tres setmanes. De tant en tant fèiem algun petit viatge, escapada de cap de setmana llarg on com la Clara sempre ens diuon com la Clara sempre ens diu " temps per gaudir de nosaltres", temps per gaudir de nosaltres. Llargues passejades, sopars amb un bon vi que et fa treure el que és bo i el que és dolent. No haver de donar explicacions a ningú, perquè
ens coneixem prou les unes a les altres per saber quan has de callar o quan has de fer una abraçada. A les nou en punt em vaig trobar la Marta a la porta del restaurant, sempre ha estat la més puntual amb diferència.

– hola, Àlex! Estàs guapíssima! ei, et brillen els ulls! Amb qui estàs sortint ara? com es diu? .- em va deixar anar la Marta.- tu sí que estàs guapa, t'han tractat bé els alemanys?.- i la veu de l'Anna i la Clara que acabaven d'arribar va posar fi a l'intercanvi de floretes. Va ser un sopar animat, compartint rialles i sobretot , anècdotes de la Marta de la seva estada a Alemanya, No
vaig treure el tema del meu personatge misteriós ni de la clau, encara no sé per què. Suposo que d'alguna forma vaig pensar que no em farien gaire cas, o potser perquè ja havia fet còmplice al Quim , i no calia que altres persones posessin cullerada, o simplement em vaig deixar portar de moment i no calia espatllar-ho. La Clara va proposar d'anar a fer unes birres a un local nou d'un amic del seu xicot. El local estava força atapeït de gent, més turistes que gent del país , com
sol passar últimament. Els cambrers per la seva fisonomia també semblaven estudiants d'erasmus. Vam aconseguir arribar a la barra no sense esforç i apartar algun personatge que ens volia convidar, o que ens entrava sense més ni més. Vaig notar que algú em llençava una mirada des de l'altra punta de la barra, era el Quim. Va alçar la seva copa i amb un gest de cap em va saludar. .- Ara noies, serà un moment. I vaig anar a trobar-me amb el Quim.
-No esperava trobar-te aquí. .- li vaig dir oferint-li un brindis amb la meva copa, ell me'l va tornar i vam veure una glopada els dos.- Tens plans pels propers tres dies? .- li vaig preguntar amb l'esperança que em digués que no. .- doncs la veritat poca cosa, tu diràs , soc tot teu.

- Acompanya'm a Montpellier, necessito anar per tancar tot això de la clau i l'individu que et va deixar la nota per a mi. Pot semblar una rucada, però crec que el meu avi abans de morir em va deixar un missatge o alguna cosa que volia que trobés o que busqués...

-Vols dir Àlex? No hauria estat més fàcil anar a cal notari, i llestos?.- em va dir en Quim tot llençant una mirada cap a la Clara, la Marta i l'Anna. -No em presentaràs a les teves amigues? – em vaig girar i allà estaven les tres mirant-nos com si jo estigués llençant la canya al Quim , i una mica de veritat potser si que ho era, en el fons el Quim se'm presentava com un noi atractiu, simpàtic amb qui podia parlar de qualsevol cosa , però mai m'havia plantejat que pogués haver-hi res més,
mai fins aquella nit. –te les presentaré si m'acompanyes a Montpellier – tal com li vaig dir , vaig pensar que si em deia que no , hauria quedat en un ridícul espantós, vaig fer una glopada i fent-me la distreta em vaig girar amb la mirada perduda cap al centre del local on les anades i vingudes de gent donaven bona fe que el local estava de moda, sens dubte.

- molt bé, m'has convençut t'acompanyo, m'anirà bé marxar uns dies fora , i quina millor companyia podria trobar? – altra vegada aquella mirada , aquells ulls tan sexys. Aquell dissabte va ser una d'aquelles nits de les quals sense gaires expectatives inicials, acaba sent una de les millor nits. L'endemà , tot i el canvi d'hora el Quim i jo ja enfilàvem autopista A-7 amunt direcció Montpellier. Durant el viatge el vaig posar al dia de la clau, que volia dir la inscripció , qui era el meu avi, on passava els estius quan era petita i cap a on ens dirigíem. No
tenia ni idea de quina porta volia que obrís el meu avi. Tocades les set de la tarda arribàvem a Montpellier. Gràcies a l'ajut del Gps no va ser massa complicat, feia anys que no hi havia tornat i de cop tot em semblava nou. Com qualsevol altra ciutat, Montpellier també havia crescut desmesuradament. La casa dels avis d'estiu era petita, situada en un barri tranquil dels afores.

Construïda en planta baixa i unes petites golfes deixant al darrere un petit jardí on l'àvia cultivava varietats de rosers i plantes aromàtiques, era el seu passatemps. La casa tenia bon aspecte, algú s'estava encarregant de regar el jardí i ventilar-la. En entrar l'olor no era la típica olor rància de casa deshabitada i tancada . Tot estava al seu lloc, com si l'avi acabés de sortir per anar fent un tomb. De cop, plantada al mig del menjador em vaig veure com si tingués nou anys altra vegada. El Quim em continuava mut, com si fos un fantasma, crec que no gosava a trencar aquella retrobada. No tenia ni idea de què havia de buscar , però ja era allà on el meu avi volia. La casa no tenia gaire decoració, quatre quadres a les parets, alguns llibres a les prestatgeries i una fotografia meva a sobre la tauleta del sofà. Era una fotografia de quan vaig fer 6 anys. Pentinada amb dues trenetes, pantalons curts de color negre i samarreta blava. Vaig agafar la clau i ensenyant-li al Quim li vaig dir.- hem de trobar quelcom que tingui pany, i sigui d'aquesta mida.

Vam revisar totes les habitacions, una per una, obrint calaixos i armaris. Cap porta de la casa tenia pany ni cap armari . No hi havia capsetes de música ni res que se li assemblés. Res a sota els llits, res a sobre els armaris. "obre els ulls Àlex" m'anava repetint una vegada i una altra.

-Quim espera'm aquí, pujaré a les golfes, són molt petites i no cal – li vaig mig ordenar, així que no va tenir massa opció. – entesos , però avisa si trobes alguna cosa, em va respondre amb cara de decepció. Vaig agafar l'escala que guardava l'avi al cobert del jardí, era una escala de fusta que grinyolava. Sense més ni més, vaig obrir la trapa , una mica de pols em va caure als cabells.

Un cop dreta no veia gran cosa, amb l'ajut del mòbil em vaig orientar. Hi guardaven algunes cadires, una taula plegable un parell de caixes, i un mirall antic. – Tot bé Àlex! – em va arribar des de baix. – sí Quim, tot bé!. No recordava aquell mirall, era un mirall de mig cos, de forma ovalada amb un marc de forja treballat donant, vida a formes de flors i fulles, em vaig quedar embadalida contemplant el mirall i de cop em vaig veure reflectida ovalada amb un marc de forja treballat donant vida a formes de flors i fulles, em vaig quedar
embadalida contemplant el mirall i de cop em vaig veure reflexada " obre els ulls Àlex" , potser
era aquell mirall, obre els ulls Àlex, era aquell mirall, potser era aquell mirall. Entre flors i fulles vaig passar els dits mirant de trobar un pany, però no n'hi havia cap. Un nou recorregut més exhaustiu per mirar de descobrir alguna cosa que sobresortís,
que fos diferent. Res de res. Amb calma vaig resseguir tota la vora amb la llum del mòbil, i just a la part de dalt esquerre una fulla era diferent. Vaig treure la clau del clauer, i me la vaig mirar. El perfil de la clau estava treballat dins la fulla. Un formigueig a la panxa , intuïa que estava a punt d'arribar al final d'aquell estrany comiat del meu avi. Vaig sobreposar la clau i encaixava a la perfecció i de sobte un cleck es va sentir. El mirall va quedar entreobert com la porta d'un armari
que no acaba de tancar bé. Amb molta cura el vaig acompanyar i va quedar a la vista un doble fons. Un llibre amb una nota que sobresortia d'entre les pàgines. L'agafo i era la lletra de l'avi.

"Per la meva Aya, t'estimo" , era un dietari , vaig quedar de pedra. Les cames em tremolaven, nerviosa vaig voler baixar ràpidament per l'escala i llavors..... vaig perdre el coneixement. De fons sentia sirenes, veus confuses que m'arribaven de ves a saber on. Tot i que volia obrir els ulls, només sentia foscor, foscor i fred. Una sensació que com una fuetada em recorria l'esquena. Una descàrrega elèctrica. Em volia aixecar, però el meu cos no era meu. L'últim que puc recordar és una olor dolça de flors i una mà que m'acaronava els cabells. Era el Quim que m'agafava la mà -Quim , he trobat el dietari del meu avi, ara puc acabar el meu llibre!

 

🔸Tocant el cel - Rosa d'abril morena de la serra (Carme Navarro)

Soc en Peris, Joan Peris. 38 anys. Mestre de primària, però mai he donat classe. Un home de costums, sempre faig el mateix, no treballo, bueno, no és que no treballi el que passa és que no tinc un horari estipulat si es pot dir així, soc llogater, els meus pares em van deixar alguns pisos i em dedico a rehabilitar-los i llogar-los. No tinc gaire amics, ni família, només uns tiets i algun cosí. Els meus pares fa anys que em van deixar, no, no van morir, se'n van anar a Austràlia a una comuna HIPPY, era el somni de la seva vida i m'ho van dir molt clar: -Marxem per sempre, t'ho deixem tot, perquè, volem fer la nostra vida, no volem lligams ni obligacions, volem ser lliures i fer el que ens vingui de gust i ara mateix volem volar. Vam fer un comiat molt maco amb tota la família, a la platja, tots de blanc, sense sabatilles, música i flors. Van marxar i no vaig saber res més d'ells, i a dia d'avui no sé si encara que serà d'ells. Que diferents són els meus pares de mi, jo urbanita, no deixaria mai la ciutat per anar-me'n enlloc que no hi hagi civilització.

Com cada diumenge vaig anar a comprar el pa a la Juani. -Uns croissants, -em diu la Juani. -No Juani que sempre m'emboliques, només 1 barreta. De fet, m'ho emportaria tot, coca de vidre, pa de pessic, croissant amb xocolata per dintre i les puntes de xocolata, (aquests em tornen boig) però vaig decidir que no, ja que com cada diumenge faria dinar especial, el meu vermutet amb un bon vi i unes escopinyes, després canelons i maduixes amb nata.

En sortir, vaig agafar la revista DIVENDRES, on surten ofertes de pisos, publicitat, receptes de cuina i activitats del cap de setmana a Manresa. Em vaig fer un entrepà de truita de patates de la resta que em va sobrar del sopar de dijous (sempre la faig mès gran per poder esmorzar diumenge). Mentre esmorzava vaig fullejar la revisteta, -apa mira (em vaig dir, no és que estigui boig, a vegades parlo sol) fan la

fira Mediterrània a Manresa, m'hi acostaré.

És una fira que està adreçada al món cultural, dansa, teatre, música, artesania, espectacles de carrer. Es barregen moltes cultures, i m'agrada molt sobretot per les danses. Al meu poble, un dissabte al mes és junta una colla i fan danses d'arreu del món, ho fan molt bé.

Arribo a la fira, es respira un bon ambient, hi havia Stands molt variats, teràpies naturals, sabons, vins, formatges, roba hippy (per un moment em va venir al cap els meus pares, que serà d'ells...) continuem amb la fira, Stands d'escoles de ball, d'animals, energies renovables, excursions per la natura, un munt d'activitats.
Haig d'intentar que no m'emboliquin amb res, (nota mental) soc d'aquelles persones que no sap dir que no i sempre m'enxampen, per fer un tractament a la pell, per informar-me sobre les plaques solars, per tastar el formatge fet amb tòfona, no sé potser tinc cara de bona persona. (de fet, recordo una vegada a un centre comercial, em van enxampar per provar una crema facial que tenia efecte lífting, la noia em va posar la crema només a una part de la cara i se'm va començar a estirar la pell, semblava que tingués la cara adormida, després d'estar mitja hora a aquella botiga li vaig dir que no la volia comprar perquè era caríssima i vaig marxar però vaig estar tot el dia amb la meitat de les meves faccions immobilitzades.). Vaig donar un tomb per la fira, hi havia moltes paradetes de vins i allà sí que em van enxampar, ja que és el meu petit plaer, una bona copa de vi no la canvio pe res del món.
A veure per on començo: Oller del Mas, Abadal, Entrebosc, Gibert, Sant Iscle, Perunés, hi ha tants al Bages, boníssims i tots amb denominació d'origen, em decideixo per un del poble un Pedruscall. Em van donar una butlleta per un sorteig, vaig omplir les dades i ni em vaig fixar que sortejaven.

Ja marxava perquè després de tastar tants vins estic una mica marejat, i prefereixo que em toqui una mica l'aire, abans d'agafar el cotxe dono una volta pels afores del Palau firal. Allà mateix encara hi havia més Stands, a part de food trucks, aquests estaven més dedicats a les excursions, deu ni d'or les possibilitats que tenim a Catalunya, i sobretot per la comarca del Bages, des d'una volta en avioneta per veure Montserrat des de l'aire, fer un viatge en globus, les mines, tasts de vins, rutes per la muntanya, de fet em va fer pensar quina sort tinc de viure al cor de Catalunya. Vaig passar un diumenge molt distret, (és el que té la vida de solter que t'has de buscar activitats per distreure't). Dilluns al matí vaig començar la setmana molt tranquil, vaig repassar la llista de feines pendents i no en tenia gaire la veritat. Vaig esmorzar i vaig fullejar el diari que havia comprat com cada dia a l'estanc/botigueta que tenim al poble. De cop i volta rebo una trucada: -Ostres un número desconegut, no l'agafo segur que em volen vendre alguna cosa, oi que són pesats. De seguida una altra trucada, passo, a la tercera l'agafo i l'engego a pastar perquè si no no pararan de molestar.

-El senyor Joan Peris? -Si soc jo.

-Em poso en contacte amb vostè, ja que ahir a la fira mediterrània vam fer un sorteig d'un viatge d'ascensió al Himàlaia i ha sortit premiada la seva butlleta.

-Vinga ja, m'està gastant una broma.-vaig dir.

-Que no, que no, no és cap broma.- insisteix el noi. De cop i volta em va venir la butlleta que vaig omplir en aquell stand de la Fira de Manresa, un viatge per pujar a l'Everest, acompanyat de guies expert, Sherpas i més 11 persones més.

Llavors aquell noi em va fer ¨ cinc cèntims" Llavors aquell noi em va fer ¨ cinc cèntims" com seria el viatge, la gent que hi anava... els dies de durada... encara pensava que m'estava prenent el pel, i vaig dir que m'ho rumiaria, però mentre m'ho estava explicant li donava voltes i la veritat no entrava en els meus plans, com seria el viatge, la gent que hi anava... els dies de durada... encara pensava que m'estava prenent el pel, i vaig dir que m'ho rumiaria, però mentre m'ho estava explicant li donava voltes i la veritat no entrava en els meus plans. Em va a convidar a la reunió pre-viatja on hi serien tots els participants.

El primer que vaig fer va ser mirar per internet on era, exactament l'Everest. És la muntanya més alta del món, al nord de la Xina i al sud de la Índia, al Nepal a l'Himàlaia, que lluny..... Em vaig presentar el dia de la reunió, hi havia un grup d'onze persones ( a part dels organitzadors) totes de diferents edats, es veia bona gent, la majoria de Manresa, no coneixia a ningú. En van convèncer, hi va haver algú que es va tirar enrere, eren molts dies fora i no podien demanar vacances a la feina. Sortíem en quaranta dies. Estava emocionat. Vaig estar un mes preparant-ho tot, la motxilla, les sabates i fins i tot vaig avisar als meus tiets perquè no es pensin que faré com els meus pares marxar i no tornar. Tenia temps per preparar-ho tot, vaig anar més hores al ginmàs... vaig pujar al Predaforca, i unes quantes vegades a Montserrat, també un entrador personal expert en Trail. No sé si servirà d'alguna cosa, però jo crec que eren més la impaciència i els nervis que no em deixaven estar quiet a casa. Va arribar el dia i després de moltes hores de vol arribem al nostre destí, vam esperar unes hores a KATMADÚ i tot l'equip va aprofitar a fer una mica de turista per aquell petit poble de indígenes. Des d'allà vam agafar una petita avioneta directament cap al poble més alt a prop de l'Everest, Sishuala. Comença la meva aventura, quins nervis, vaig conèixer els Sherpas, són les persones que ens acompanyen tot el camí fins al camp base. És la seva feina, però molt dura, viuen d'això i és el seu medi de viure per poder portar la família endavant, ( de fet cobren molt poc per fer de portadors, però amb això ja els hi dona per viure) porten més de 100 kgs de pes al cap, amb una espècie de cinta molt gruixuda i unes sabates que no tenen res a veure amb les Salomon que jo portava. Em vaig dir -Peris tu no pots amb la teva motxilla que pesa 10 kg que forts que són.

Només arribar a aquell poblet, vaig sentir un alè, d'energia... Em semblava com si estigués tocant el cel. Hi havia molt poqueta gent, però molt bona gent, amb un somriure d'orella a orella a una boca, que més la meitat dels natius li faltaven de les dents. Però, em sentia com alliberat, sense preocupacions ni res al cap, sinó pujava no em preocupava, allà estava, com diria, al meu lloc, als peus de

l'Everest. Tenia una sensació molt estranya. L'endemà ens vam aixecar i ens van dir que tenien males notícies que no es podia pujar a l'Everest, ja que feia molt mal temps. Els de l'expedició estaven emprenyats, jo no. Vam fer una petita excursió fins al camp base, per aclimatar-nos a l'alçada, i em vaig sentir molt bé.. Es van quedar molt estranyats, ja que hi ha gent que li costa molt aclimatar-se, perquè pateixen "el mal d'altura", de fet hi van haver companys que es van haver de retirar, però jo, com si estigués a nivell del mar. Vam tornar cap a Sishuala. Em van oferir un té i vaig seure a la porta del refugi. Una nena de trenes negres, em mirava, i s'amagava darrere d'un arbre, i sortia de nou, i així una bona estona. La vaig saludar amb la mà, i amb un somriure s'acosta i m'ensenya un dibuix d'un excursionista, ostres dibuixava molt bé. Li vaig dir:

-Em dic Joan i tú?, com et dius?

-Nala,
-Dibuixes molt bé.

-Si, m'agrada molt dibuixar, també escriure i anar a l'escola, de gran vull sermestra. -Però crec que no podré ser, aquí no tenim cap possibilitat a dia d'avui no tenim professor, va marxar a fer una excursió a l'Everest i no va tornar mai més, és el risc que tenen cada dia, ja que a més de mestre era Sherpa, per poder guanyar-se la vida.

Em va sorprendre que va passar de la timidesa a xerrar sense parar. Se li notava la desenvolupa amb la dicció. La Nala em va ensenyar que feien cada dia, abans de fer classe (quan tenien). Munyien les vaques, anaven a buscar herba per donar menjar als animals, treballar al camp... L'endemà tampoc vam poder sortir a fer el cim, i així ens vam passar quinze dies. Per passar el temps vaig decidir interessar-me per aquells nens, que no tenien res a fer, ja que en aquell poble no hi havia internet, si no hi havia internet no hi havia Tauletes ni consoles ni tampoc televisió, només es podien comunicar amb altres pobles per una emissora de ràdio. La Nala i els seus amics cada dia em venien a buscar perquè els hi expliqués coses interessants. I sobretot contes (el que més els agradava era el conte de la caputxeta i els tres porquets). Me n'anava a dormir pensant en el que faria demà amb els nens. Llavors em vaig prendre com una rutina i en aquella petita sala on hi havia una pissarra i uns guixos vaig començar a ensenyar-los a llegir i a escriure. I realment en el que menys pensava era la pujada a l'Everest. Anaven passant els dies i aquells nens m'esperaven cada dia a la porta del meu petit refugi, després de fer totes les seves feines perquè els hi donés classe. No entenc

com, però cada dia tenia més nens, grans i petits, però si allà només hi  havien quatre cases mal comptades. Venien d'altres poblats Com la Nala era de les més grans la vaig posar d'ajudant meva, vam distribuir els nens per edats i vam establir rutines. Primer de tot es havien de rentar les mans, esmorzar i rentar les dents, tot seguit muntar la classe.

El primer dia vam sortir per la muntanya a collir pedres petites, una vegada a l'aula les vam repartir i cadascú havia de tenir déu, després els hi vaig donar llapis i paper perquè fessin el que volguessin, uns quants van fer un dibuix i d'altres no sabien gairebé ni agafar el llapis, llavors la Nala els guiaba, aquella nana tenia fusta de mestre, i és veia que gaudia amb el que feia. De fet, ella va escriure l'abecedari, li vaig fer que s'encarregués que cada nen escollís una lletra i la dibuixin en un full i la pintin de colors. Després el vam penjar per tota la estança.
Els organitzadors de l'excursió estaven ben amoïnats, i els altres companys també, en canvi, jo, gens ni mica. Anaven passant els dies i seguíem amb les rutines. Els hi vaig ensenyar a comptar amb les pedres que vam collir el primer dia d'escola, després d'estar un mes allà instal·lat m'informen que el temps ha canviat i hem de fer el cim. Llavors vaig començar a preparar la motxilla, els grampons, l'anorak, guants, gorra, llaunes de menjar, medicaments, la veritat ho tenia tot ben oblidat, des que vam baixar del camp base ho vaig deixar en un cantó de l'habitació i ja no hi pensava.
Els hi vaig explicar als nens, que havia arribat el dia de la pujada a l'Everest, em vaig acomiadar de tota la colla, però em va sobtar molt que la Nala no hi era, la vaig buscar per tot arreu i no hi era enlloc. A les 3 de la matinada teníem que estar preparats, me'n vaig anar a dormir molt neguitós, gairebé no vaig poder tancar els ulls, ja que no em vaig poder acomiadar de la petita Nala.

Em sona el despertador i preparo cafè, omplo el termo. Se sentia molt xivarri per fora, serien els Sherpas i la resta de l'expedició, els rucs carregats fins a dalt amb tot el menjar i els estris que es necessiten per l'expedició. Tot enllestit, vaig fer un sospir i realment penso, -tinc ganes d'anar? (això serà una primera pista del que venia després).

Però quina va ser la meva sorpresa, que a l'obrir la porta estaven els nens, havien muntat un campament inesperat amb coixins i mantes, la que encapçalava aquesta improvisada expedició, la Nala, ostres pobretes amb el fred que feia, van dormir al porxo del meu refugi. Se'm va caure el món a sobre. Em vaig quedar glaçat, paralitzat i em vaig tornar cap a dintre per prendre una decisió. Vaig parlar amb l'organització del viatge i els hi vaig comunicar que no pujaria a l'Everest que els nens em necessitaven i no em veia amb cor de deixar-los. Els comunico als nens i bojos de contents es tiren tots a sobre meu. Els hi vaig escriure una carta als meus tiets i els vaig dir que de moment no tornava, els hi donava poders per poder dirigir els meus negocis, a canvi de això els vaig enviar una llista amb tot el que necessitava per poder començar a muntar una escola. A la llista vaig incloure: material escolar, llibres, molts fulls de paper i diaris. Amb tot això podria començar el meu projecte. També em vaig posar en contacte amb el cap d'aquell poblat perquè em cedís una casa abandonada i poder instal·lar allà l'escola. A poc a poc aniríem fent, ja que necessitava que es fes obra, començat pel sostre, vaig demanar ajuda als homes del poblat i la vam començar a restaurar, tant grans com petits, tant nen com a nenes, tothom va donar un cop de mà i en qüestió de dies van tenir la teulada restaurada i els mestres fusters d'aquella colònia van construir bancs i taules (això ja era una escola). Mai m'hauria pensat que aquell dia que vaig anar a la fira de Manresa canviaria la meva vida. Les vibracions que vaig tenir quan vaig arribar als peus del Himàlaia van ser molt bones i puc dir que només arribar a aquell preciós poblet vaig sentir bones vibracions, em vaig quedar als peus d'aquell gegant tan meravellós EVEREST, no vaig fer el cim, però per mi és com si l'hi hagués allà. Al cap i a la fi, em vaig recordar dels meus pares, vaig fer el mateix que ells marxar i poder fer el que més m'agradava que per això vaig estudiar per ser mestre d'escola.

Avui dia encara visc a Sishuala, la Nala va està cursant els estudis per poder ser mestra. Tinc ganes que torni perquè aquella nena d'ulls negres es la meva parella i portarem entre tots dos l'escola de Sishuala, on venen tots els nens dels poblats a rebre classes.

I aquí segueixo i seguiré per sempre TOCANT EL CEL AMB LES MANS.

FI

 

🔸Dos mons en un de sol - Llunàtica (Marta Checa)

Vet aquí l'Alice i la Shasta, dues germanes de divuit anys que viuen a Careiro, un municipi de l'Amazones, Brasil. Properament, les germanes s'hauran de separar per continuar amb els seus estudis, cosa que no porten gens bé. Aquests últims anys han establert un vincle afectiu i emocional molt intens, tenen un lligam tan fort que no els calen paraules per comunicar-se. L'Alice marxarà a Manaos, a la universitat, però la Shasta haurà d'esperar un any més. Un any terriblement llarg, ja que no ha conviscut mai en aquesta casa sense la seva inseparable germana Alice. Ho comparteixen tot: l'habitació, la roba, els amics... fins i tot els gustos i pensaments. Tot sembla indicar que les dues noies són germanes bessones, però no, aquest fort vincle que comparteixen no és genètic, heus aquí la història.

Tot va començar fa deu anys al pati de l'escola de Careiro. L'Alice una nena de 8 anys filla d'una família benestant del poble hi cursava segon de primària. Ella i la seva família residien al poble des de feia molts anys. Ja hi van néixer els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis... Estaven molt arrelats a aquestes terres; el pare n'era el metge, fill i net de remeiers, i la mare portava una botiga de queviures que abastia a la població.

La família vivia en una casa als afores del municipi. Era una casa de nova construcció, diferent de les de la resta dels habitants. El poble estava format per cases petites i senzilles, la majoria de planta baixa amb una petita porció de terra al voltant, sense gaires finestres i totes elles de petites dimensions. No disposaven de gaires habitacions, normalment s'hi podia trobar una de gran on cohabitaven tots els que hi vivien i com a molt una de més petita; a part d'una cuina amb ho bàsic i essencial per dur a terme les tasques de la llar i un sol lavabo, independentment del nombre d'individus que convisquessin a la casa.

En canvi, la casa de l'Alice i la seva família disposava d'una gran extensió de terreny. A part de la planta baixa on es podia trobar un gran porxo amb una taula al centre envoltada de cadires, un garatge amb diversos vehicles i un rebedor, tenia dues plantes superiors. A més a més, quan l'Alice era ben petita havien fet construir, al fons del jardí, una coquetona casa on hi passava llargues estones jugant.

A la primera planta hi havia una extensa cuina americana amb una illa al mig. La cuina estava dotada de tot allò que ens puguem imaginar: batedora, torradora, fregidora, robot de cuina, sandvitxera, cafetera, rentavaixelles... a part de la placa d'inducció, el microones, el forn, la nevera i una minimalista campana extractora. Tot i així encara hi havia espai lliure per la resta d'estris de cuina i la seva utilització de forma còmoda i pràctica. Allà s'hi podia cuinar per una família nombrosa, pels seus convidats i altres, però realment no se'n treia el profit que se'n podria treure. Tan sols hi vivien tres persones, l'Alice i els seus pares. A més a més, els agradaven els àpats senzills i poc elaborats. Pel que fa a la resta de l'estança era igualment àmplia. El menjador que comunicava amb la cuina era presidit per una taula de roure, gran i ferma, amb una capacitat per dotze comensals. Un espai sempre lliure, ja que els àpats els realitzaven en una taula rodona i menuda que hi havia en un racó. Una llàstima perquè les vistes des de l'altra taula eren espectaculars. Tant el menjador, com la cuina i la resta de la casa disposaven de grans finestrals pels quals entrava llum tot el dia donat que no tenien cap edificació a la vora que els ho dificultés, al contrari. Des d'ells tenien vistes directes a la reserva verda més gran del món, la selva amazònica que limitava amb el poble. En aquest mateix pis s'hi podia trobar una sala d'estar amb un sofà de pell amb chaise longue i una televisió que ocupava la paret del davant al complet i un despatx. Aquesta oficina era d'ús exclusiu del pare on desava tot allò relacionat amb la feina i on passava llargues estones quan era a casa. Per últim, en aquest pis hi havia una cambra de bany completa: amb vàter, lavabo, banyera, un armari tocador i un gran mirall ben il·luminat.

Pel que fa al pis de dalt, és on hi havia les habitacions, concretament cinc i tres cambres de bany més. La primera estança que es podia trobar en pujar les escales és l'habitació de jocs de l'Alice. Estava carregada de tota mena de jocs i joguines. S'hi podia trobar tot allò que un nen pot desitjar: jocs de construccions, d'enginy, de joc simbòlic, disfresses, jocs de taula, musicals, trencaclosques... però, en canvi, faltava un element imprescindible i molt necessari per a l'Alice, algú amb qui compartir el joc, per això hi passava ben poques estones. Davant d'aquesta habitació hi havia una cambra de bany exactament igual que la del pis de baix. A continuació hi havia l'habitació dels convidats. Aquesta era per acollir a aquells que hi anaven de visitar i hi havia de passar una o més nits. Tot seguit hi havia l'habitació de la nena amb el seu propi bany annexat. Aquesta era l'estança més acollidora de tota la casa. Era gran i espaiosa. Tot distribuït de forma estratègica. Les parets de l'habitació havien estat pintades d'un rosa pastel molt claret i com tota la casa gaudia d'una excel·lent il·luminació. Sota la finestra hi havia un escriptori de color blanc, a conjunt amb l'armari i el llit, que estava al costat, just al centre de l'habitació. Aquest llit era més gran que el que tenen els nens de la seva edat, podia semblar un luxe, però per a ella ser en aquella habitació tan espaiosa, en aquell llit tan fabulós, la feia sentir sola; petita i sola. A l'altre costat del llit, recolzada a la paret que dona a la cambra de bany hi havia una preciosa casa de nines. Aquesta caseta era especial, li havia construït el seu avi quan era tan sols un nadó. El seu lavabo també estava dissenyat especialment pensant en ella. Tant les rajoles com els acabats tenien elements decoratius del seu color preferit, verd maragda. I una banyera rodona amb esgraons al lateral. Finalment, al fons del passadís hi havia l'habitació dels pares amb la seva pròpia cambra de bany. Era una habitació molt senzilla amb un gran finestral a la capçalera del llit. En canvi, el lavabo era ben recarregat. Les aixetes, els tovallolers, els mànecs... eren de color coure. Tenien dutxa i banyera, ambdues molt ostentoses. Els dibuixos de les rajoles de les parets eren extremadament enfarfegats... com les ornamentes de la roba de bany. Aquesta estança no tenia res a veure amb la resta del domicili. Igual que casa seva amb la resta de llars de la població, no tenien res en comú.

Cada dia l'Alice anava i venia sola de l'escola que es trobava al final del mateix carrer, l'últim del poble. No li agradava gaire anar-hi. Tot i que era un poble molt petit on tothom es coneixia, no disposava de gaires amics. L'Alice era una nena tímida i reservada a la qual li costava relacionar-se amb els altres. La seva assignatura preferida era medi natural i odiava les estones de pati. Se li feien eternes i les intentava passar al racó del darrere de l'edifici on no anava mai ningú i des d'allà si veia la magnífica selva que s'estenia milers de quilòmetres enllà.

La Shasta no vivia al poble, ni era alumna de l'escola. Era la membre més jove de la tribu Kawahiva que habitava a la selva Amazònica. Per ser més exactes, ella i els seus pares eren els últims membres que quedaven de la tribu. Els Kawahiva era un poble indígena en perill extrem. Al llarg de la història havien estat perseguits per llenyataires, furtius invasors de terres, miners il·legals... Fins fa unes setmanes, la Shasta i la seva família vivia completament aïllada en les profunditats de la selva, però van haver de marxar fugint d'una màfia de traficants de drogues. La família havia descobert per casualitat l'amagatall on desaven les substàncies il·legals i els perseguien per por que els ho destruïssin, els delatessin... Llavors la família va emprendre un llarg viatge lluny de les seves terres per evitar ser descoberts. Van estar diversos dies caminant, travessant la selva fins que van trobar una zona que els va semblar adequada per cultivar-ne les terres i, sobretot, segura. Després d'uns dies de treballar de valent la família va tenir enllestida la seva nova llar. Era pràcticament igual que l'anterior i que la que havien tingut els altres membres de la tribu durant la seva existència. Els seus habitatges eren construccions senzilles i lleugeres, adaptades al medi i a les altes temperatures de la zona. Fets amb elements naturals de la zona, com són la fusta, les fulles de palma i palla. Van construir una casa circular, amb una estança única pels tres membres, on refugiar-se i descansar plegats, ja que la resta del dia duien a terme les activitats a l'exterior. En el seu interior no disposaven de lavabo, ni cuina, ni habitacions particulars... Simplement era un refugi. La família va destinar una zona exclusiva, lluny de l'habitacle, on realitzar les defecacions. Pels hàbits personals i de neteja anaven al riu que hi havia a la vora. I pel que fa a la cuina, la construcció de noves eines i utensilis... ho feien a la zona que hi havia al davant de la cabanya.
La mare de la Shasta era l'encarregada de cuinar. Damunt d'una pila de llenya i una reixa hi col·locava alguns dels recipients i atuells de fang que van poder conservar en el trasllat, a l'espera de construir-ne de nous. Bàsicament, s'alimentaven de caldos i sopes on afegien allò que recol·lectaven, recollien o caçaven.

El pare era l'encarregat de caçar i construir noves eines i utensilis com: arcs, fletxes, llances, trampes per les preses, escales per pujar als arbres per recol·lectar la mel, eines per treballar la terra, recipients per cuinar, canoes per desplaçar-se pel riu...
Ambdós comptaven amb l'ajuda de la Shasta, llavors filla única, ja que havien perdut la seva filla gran dos anys enrere fruit d'una infecció després de ser ferida per un animal un dia de cacera. D'ençà que la menuda se sentia trista i sola, malgrat estar acompanyada sempre dels pares, els que li ensenyaven tots els sabers acumulats al llarg de la seva vida; no tenia amb qui compartir estones de disbauxa, de conversa i confessions...
Quan van haver estat ben instal·lats i ja amb la casa construïda pare i filla van sortir a explorar la zona a veure on hi havia terra fèrtil i adequada per ser cultivada. A més a més, de cercar els senyals de vida animal que hi havia a les rodalies per futures caceres.
Mentre el pare i la nena caminaven per la selva, la Shasta va començar a sentir uns petits xisclets a la llunyania. Pràcticament no s'escoltaven, però semblaven veus humanes. En canvi, el pare va percebre la presència d'un animal de dimensions considerables per la zona. Hi havia petjades relativament recents, fresques, i va anar-les seguint per tal de descobrir l'amagatall de la fera. Convençut que la seva filla anava al seu darrere va anar avançant cautelós enmig de la frondosa selva. Però la petita absenta completament del descobriment del seu pare només podia escoltar aquelles veuetes. Va anar seguint per allà on li semblava que venien els sons. A poc a poc aquelles veus s'anaven escoltant amb més claredat fins que va ser capaç de confirmar les seves sospites, eren veus humanes, eren xiscles de nens!
Després de caminar una bona estona la jove es va anar acostant a poc a poc al que li semblava el poblat d'una nova tribu, una desconeguda per ella. Havia arribat a la civilització. Havia arribat a Careiro!

Li feia por acostar-se gaire. Aquells xiscles l'atabalaven, però alhora la captivaven.
-Per què criden tant? No semblen estar en perill. Espantaran les preses i les faran marxar i, què menjaran després? – es preguntava encuriosida.

Però tots aquells xisclets venien d'un recinte concret. La resta restava immersa en un silenci sepulcral. La Shasta no es va poder contenir i va anar-se acostant fins que hi va arribar.

Des de darrere d'uns matolls, a solament uns metres observava l'edificació. Era molt estranya. Era molt gran, feta de pedra i tenia forats a les parets. Al seu voltant hi havia un descampat amb una sèrie d'objectes i construccions que no havia vist mai i infants corrents i xisclant d'un costat a un altre. Tot aquest espai estava limitat amb una reixa que l'envoltava sencera. La Shasta havia arribat a l'escola de Careiro.

Més tard, després d'estar observant el seu descobriment, va començar a desfer el camí intentant recordar on era i què estava fent quan havia començat a sentir el guirigall.
De cop i volta:

-Ostres! El pare! Em deu estar buscant! Cap a on deu haver anat? – va pensar la nena.
El pare havia seguit aquelles petjades tan estranyes fins a arribar al cau d'un os formiguer. Quan li va voler ensenyar la gran troballa a la seva filla es va adonar que no hi era. Espantat pel que li hagués pogut passar, va començar a buscar-la sense èxit. Passada una bona estona va decidir tornar a casa a veure si la hi trobava allà. No li va caldre arribar-hi. Es van trobar de camí. La nena estava cofoia, eufòrica, entusiasmada amb la seva descoberta. Li va començar a explicar on havia anat i el que havia vist. El pare, que encara li durava l'ensurt, es va enfadar de valent.
-Et prohibeixo que hi tornis. És molt perillós. No te'n pots refiar d'aquesta gent. Són tots iguals. Hem hagut de fugir de casa nostra per culpa seva. Vet a saber què et poden fer. – li va dir el pare amb la cara desencaixada.

La Shasta no va saber què dir-li. Es moria de ganes de tornar-hi. No semblaven tan perillosos com deia el pare. I va continuar donant-hi voltes durant el camí de tornada a casa.

L'endemà la nena i el seu pare van tornar a sortir, aquesta vegada amb la intenció de caçar l'os formiguer que havien trobat el dia anterior. Com que és un animal que dorm gran part de la jornada esperaven trobar-se'l al seu cau dormint. Així que s'hi van dirigir directament. De camí la Shasta va tornar a sentir les veus com el dia anterior, però no podia anar-hi, tot i que se'n moria de ganes el pare li ho havia prohibit, a més a més, la necessitava per caçar l'os i portar-lo cap a casa. No va ser gens fàcil, però ho va aconseguir. Es va concentrar en l'objectiu del dia i ho van aconseguir. Van caçar l'animal cosa que els va assegurar aliment per uns quants dies.
La nena va estar tota la nit rumiant a veure com s'ho podia fer per tornar al poble sense que el seu pare s'enfadés. Tan bon punt es van llevar al matí la jove va comunicar a la família que passaria el matí recol·lectant fruites i que no es preocupessin perquè no s'allunyaria gaire.

I així ho va fer, primer de tot va fer un tomb per la vora i va recollir un cistell de fruites. Quan va creure que ja en tenia suficients va amagar el cistell entre unes plantes i va seguir el camí del primer dia. Se li havia quedat gravat així que no va haver de provar gaires trencalls. En una hora ja tornava a ser allà. Era exactament igual que el que havia vist el primer dia excepte per una cosa, al terreny que hi havia just al darrere de l'edifici, que comunicava amb la selva hi havia una nena ajaguda en un racó fent dibuixos amb un pal a terra. La Shasta, amagada darrere d'unes plantes no n'hi podia treure l'ull de sobre. Eren tan iguals però alhora tan diferents.

Minuts després, la nena que dibuixava va notar una estranya sensació. Va aixecar la mirada i entre les branques del matoll que hi havia vora la reixa de l'escola hi va veure uns grans ulls que l'observaven. En comptes d'espantar-se va sentir-se atreta per aquesta mirada intensa i profunda. Es va aixecar i es va dirigir cap a la reixa per observar-la de més a prop. La Shasta, en veure que havia estat descoberta va decidir sortir del seu amagatall, a poc a poc. Les dues nenes es van mirar de dalt a baix durant una bona estona. Davant per davant, la nena de l'escola va dir:
-
Hola em dic Alice. I tu?

La Shasta no va saber què li deia, però li va agradar sentir aquella veu, dolça i suau, desconegut fins aleshores. No havia parlat mai amb ningú que no fos de la seva família, no sabia què havia de fer, ni què havia de dir. Així que li va contestar, evidentment en la seva llengua indígena:

-M'agrada casa teva. Tens una família molt gran.

L'Alice només va sentir uns sons guturals i uns cops de veu molt estranys. De seguida va entendre que parlaven dues llengües completament diferents i venien de dos mons ben diferents també. Just després va sonar un timbre i l'Alice va marxar, va aixecar la mà en senyal de comiat i va entrar a l'edifici. La Shasta va esperar-se uns segons més i també va marxar vegetació endins. De tornada a casa va recollir el cistell que havia deixat ocult i va tornar com si res hagués passat.
La nena va decidir que cada dia seguiria la mateixa estratègia i s'acostaria a la civilització a fer nous descobriments. I així ho va fer, cada dia sobre la mateixa hora l'Alice i la Shasta es trobaven al pati de darrere de l'escola, això sí, separades per una reixa. Aquest era un lloc on no hi anaven els altres nens a jugar perquè no els era atractiu pel joc, ple de forats i herboses, sense parc infantil... L'Alice passava l'hora del pati amb la seva nova amiga. No els calia parlar la mateixa llengua per entendre's. Els seus gests, les seves mirades i expressions comunicaven més que moltes paraules.

Cada hora del pati l'Alice esperava amb delit l'arribada de la nena i va decidir portar cada dia un objecte diferent per ensenyar-li com era el seu món. Cada dia que passava la Shasta quedava més impressionada de tots aquells objectes tan estranys que anava descobrint: una nina, una pilota, una llanterna, un rellotge despertador, un xiulet... I en acabat tornava cap a casa més contenta que mai.

A poc a poc, la Shasta va anar deixant enrere la tristesa que arrossegava des de la pèrdua de la seva germana gran. Passava els dies recol·lectant fruita, visitant la seva amiga i ajudant els pares a cuinar, caçar, construir...

 

D'aquesta manera van anar passant les setmanes i els mesos fins que un dia, en tornar de la seva visita diària va trobar la zona del davant de la cabanya tota regirada, tot escampat per terra, estris trencats... I ni rastre dels pares. Per molt que els cridés no va obtenir resposta, cosa molt estranya. Cada dia a aquella hora la mare solia estar cuinant i el pare arreglant l'animal que hagués pogut caçar o treballant les terres o fent algun nou estri. Aquell dia res de res.

La Shasta va sortir a veure si els trobava per allà a la vora, però no li va caldre anar gaire lluny. Just darrere de la cabanya va trobar els pares estesos a terra, morts. Va quedar esglaiada. Passats uns minuts en estat de xoc va aconseguir reaccionar. Portaven dibuixat al davant el símbol que van trobar en els paquets de droga. Els havien descobert, els havien trobat. La nena atemorida, no sabia què fer. Els delinqüents encara seguirien per allà? Sabrien de la seva existència? Corria perill?
Va dedicar els següents dies a realitzar un comiat com cal a la seva família. Seguint les tradicions que tan bé li havien ensenyat fins ara. Era l'última Kawahiva de l'Amazones?

A partir d'ara hauria de ser ella la que hauria de recol·lectar, caçar, cuinar, cultivar les terres... si se'n volia sortir i, així ho va fer. Ja no tenia temps per anar a visitar la seva amiga de la civilització. Aquesta l'esperava cada dia, a la mateixa hora i al mateix lloc de sempre però no arribava. L'Alice estava preocupada, temia que li hagués passat alguna cosa. Els dies van anar passant, però ella la  va seguir esperant. Tenia l'esperança que algun dia la veuria tornar a sortir entre l'espessa vegetació. Aquell dia semblava no arribar mai.

Unes setmanes després de les vacances d'estiu mentre l'Alice esperava amb un grapat d'objectes que no li havia pogut ensenyar mai, va escoltar com es movien els matolls de darrere l'escola. Va observar amb atenció i va veure com s'obria pas la seva amiga de l'ànima. A primer cop d'ull ja va veure que aquella no era la seva amiga de sempre, alguna cosa en ella havia canviat. Els seus ulls havien perdut la brillantor que tenien l'últim dia que l'havia vist, estava més prima i gairebé no podia escoltar la seva veu. La Shasta no estava bé, però no sabia què li passava. Des de llavors les seves visites van ser intermitents, però sempre que podia s'acostava a veure la seva amiga.

L'Alice no suportava veure-la així i la Shasta no suportava allunyar-se de la que ara era la seva única família, però no ho podia fer tot, perdia molt temps i energia en el desplaçament. L'Alice, va tenir una idea genial. Tan genial com poden ser les idees d'una nena de deu anys: s'emportaria la Shasta a viure a casa seva!
Tal dit, tal fet. Les nenes s'entenien a la perfecció i van traçar el seu pla. De manera que un dia la Shasta va agafar quatre coses de casa seva i va marxar sense mirar enrere, sabia que mai més tornaria a la seva llar. Allà deixava tot el llegat de la seva tribu.

Va arribar a l'escola de l'Alice i es va esperar on sempre fins que la nena va plegar i la va anar a recollir. Un cop tots els companys havien marxat i el carrer havia quedat desert les dues nenes van emprendre el camí cap a casa l'Alice. Els pocs metres que separaven l'escola de casa seva van ser suficients per deixa la Shasta bocabadada. Tot era tan diferent d'allò que havia vist fins llavors. Ni rastre d'animals ni vegetació enlloc.
Quan van arribar a casa l'Alice, la va conduir fins a la caseta que li havien construït al jardí quan era petita, lloc on passava les seves hores lliures. La va deixar allà i va pujar a dinar. En acabat va baixar a jugar a la caseta com feia cada tarda, cosa que no va aixecar sospites. La Shasta es va posar molt contenta quan la va veure entrar a la caseta amb un plat carregat de menjar. No sabia ben bé que era allò, però estava afamada i qualsevol cosa li hagués semblat el menjar més exquisit del món. En un obrir i tancar d'ulls va deixar el plat ben net. Quan els pares van haver marxat a treballar les dues nenes van sortir de la caseta i l'Alice li va ensenyar el seu palauet. La Shasta no es podia creure tot el que veia. Allà hi podria viure un poblat sencer! Però eren tan sols tres, com ella i la seva família dins la petita cabanya.
Cada habitació que li ensenyava la deixava amb la boca oberta. Tot plegat era molt estrany, però ja començava a acostumar-se fins que van arribar a l'habitació de les joguines. Quan l'Alice en va obrir la porta la Shasta va obrir els ulls com taronges, va mirar de fit a fit i no s'ho podia creure. Mai ningú li havia explicat què era una joguina i com eren, tret de les que li havia ensenyat l'Alice al pati de l'escola i les que havia vist a la caseta del jardí, però tenia ben clar que tot allò que hi havia a l'habitació era per a infants.

Ara l'Alice veia aquella habitació amb uns altres ulls. Ja tenia amb qui compartir-la. Allò que havia desitjat tants anys s'havia fet realitat. A partir d'aquell moment, sempre que els pares eren fora de casa passaven l'estona en aquesta estança i quan s'acostava l'hora que tornessin, l'acompanyava a la caseta del jardí i s'hi quedava una estona a jugar i a fer-li companyia.

Durant aquestes setmanes les nenes estaven contentes i felices, tot i que aquella no era la millor situació era l'única i amb això es conformaven.
Un dia mentre jugaven a la sala de jocs van sentir un soroll i unes passes que s'acostaven. El pare havia tornat a casa a recollir uns informes que s'havia deixat al despatx. Va sentir enrenou al pis de dalt, cosa que el va sorprendre, i va pujar a esbrinar que era. Quan les nenes van escoltar el pare acostant-se no van ser a temps d'amagar-se, si més no la Shasta i les va sorprendre. El pare no sabia i no entenia qui era aquella nena que portava posada roba de la seva filla i què hi feia allà jugant plegades. No la coneixia de l'escola ni del poble.

El pare li va demanar explicacions a la seva filla Alice, però aquesta no en va trobar cap i li va acabar confessant la veritat.

Al vespre, quan va arribar la mare de la botiga van mantenir una conversa tots quatre. La Shasta no parlava brasiler, però ja començava a entendre algunes paraules i per les expressions i el gest que manifestaven sabia que la cosa no anava bé. Els pares li van fer veure a l'Alice que allò que havien fet no estava bé. No es pot tenir una persona amagada a casa. Aquella situació no era l'adequada per la nena indígena.
L'endemà la família acompanyada de la jove van anar a les autoritats i els van explicar la situació. Les nenes no hi volien anar. Molt temien que les acabarien separant. La policia va fer saber a la família que si la Shasta no tenia cap progenitor viu ni parent conegut havia de passar a ser tutelada per l'estat i no podia viure amb ells. A partir de llavors la nena passaria a viure en un centre amb altres infants que vivien en la mateixa situació que ella o una de similar. En aquell mateix moment les nenes van ser separades sense tenir temps ni d'acomiadar-se. La Shasta va anar a un centre de menors fora del poble i l'Alice va tornar a casa amb la seva família.
A partir de llavors res va ser com abans. A l'Alice se li va esborrar aquell somriure que portava tot el dia dibuixat a la cara esperant que arribés el moment de trobar-se amb la seva meitat, aquella personeta amb la qual sempre havia desitjat tenir a la vora i compartir el joc, els pensaments, els coneixements i sobretot l'amor i companyia que la seva família no li havia sabut donar. A la Shasta se li va tornar a esborrar la brillantor dels ulls. Havia perdut la seva família per segona vegada. Tocada i enfonsada no es relacionava amb ningú del centre. No parlaven la seva llengua, però tampoc feien res per fer-se entendre ni entendre-la a ella. Solitària, en aquell món tan desconegut per ella, passava els dies a la seva habitació mirant per la finestra i deixant passar el temps.

Els pares de l'Alice veien com la seva filla s'anava apagant a poc a poc. Havia deixat d'anar a l'escola. Gairebé no menjava. I si no feien alguna cosa aviat, acabaria emmalaltint. Tot i que el seu pare era metge, no hi havia cap medicina que pogués curar-la tret d'una. Aquest remei no es venia a la farmàcia, ni a l'herboristeria, ni el podia fer a casa, però sí que havia de sortir de casa i el van trobar. Els pares de l'Alice van prendre una gran decisió, adoptarien la Shasta.

Va ser un procés llarg, de mesos de paperassa, entrevistes i preparació, però va valdre la pena. Mentre durava aquest procés l'Alice va començar a menjar cada dia un xic més. Va començar a agafar forces i en unes setmanes va tornar a anar a l'escola amb l'esperança de poder-la compartir ben aviat amb la que seria oficialment la seva germana.

La setmana en què l'Alice feia onze anys va arribar a casa una notificació. Aquesta contenia la resolució d'una petició molt important. Allò que tant havia desitjat, un somni que creia que mai s'arribaria a complir, i ara gràcies a la seva família es faria realitat. La Shasta ja era legalment i oficialment la seva germana, a més a més de la seva confident, la seva companya, la seva meitat, la seva ànima bessona.
Just després que l'Alice bufés les onze espelmes, que contenia el pastís d'aniversari, la Shasta va entrar per la porta de la qual ja era casa seva. Amb ella portava una petita maleta, que contenia allò que havia anat acumulant els últims mesos. Ella era el regal que acompanyaria a l'Alice tota la seva vida. Van córrer a fondre's en una abraçada infinita.

Des d'aquell moment l'Alice i la Shasta creuen que els desitjos es poden fer realitat bufant les espelmes del pastís d'aniversari. Així ho han anat fent, bufant i desitjant any rere any i, ara amb divuit anys, continuen igual d'unides, o més, que el primer dia. D'aquí a unes setmanes l'Alice marxarà cap a la universitat i hauran de separar-se de nou, però saben que serà temporal. La Shasta, que es va escolaritzar més tard, treballa de valent per trobar-se amb la seva germana l'any vinent a Manaos.

FI

 

POESIA ADULTA

 

🔸Filla meva - Mar Ona (Jael Gómez)

 

FILLA MEVA
Et miro.
Vens de l'Explosió colossal
que, ara calmada, et batega plàcidament
sota les parpelles adormides.
El teu alè càlid és el del buf primigeni
(de Mare a mare, de mare a mare),
i encara m'alleuja cada cop que t'omple el pit.
Et canto una cançó:
Amb estels i muntanyes,
et vam fer els ossos i el somriure.
I, amb nits de llet, la pell de lluna.
Vam esmicolar un llampec en mil guspires
(cadascuna, un univers)
on s'encavalquessin els teus pensaments.
Després et premo la mà, grassona, molsuda,
i no puc evitar de fer-te un petó suau, amb el teu permís:
Ets i seràs teva, teva, teva.

 

🔸Castellgalí enamora - MRP (Marta Riera)

 

CASTELLGALÍ ENAMORA

 

En un petit indret

de muntanyes envoltat

un calorós dia d'agost

hi vaig néixer orgullós

 

Cases de pedra, camins insòlits

fàbriques i rius

aquest poble t'encantarà

si el vens a visitar

 

Als peus de Montserrat

envoltat de natura

és un poble petit

però molt eixerit

 

Se'n diu Castellgalí

ja no ens hi queda el castell,

però sí que en podeu visitar

la nostra Torre del Breny

 

Tenim ball de cascavells

festa del Panellet

i la nostra bandera

de tres colors llueix

 

entre els nostres carrers

hi van deixant "petjada"

els peregrins caminants

que hi passen de matinada

 

Castellgalí és petit

la gent és molt humil

les portes us obrirem

i junts ens enamorarem